Propis

Som temps: adverbis temporals com un després, un aleshores, un aviat o bé un llavors (el demà ja els llaurarà, jo no ho vull veure). I som l’avui que es planta al verb, som les llavors que ens arranquem, com dents de llet, i que posem sota el coixí, esperant l’àngel. I, llavors, les llavors germinen. I hi ha demà perquè hi ha ahir, perquè patim. Perquè hi ha adverbi.

El passat, el present i el futur de l’Associació de Comerciants del Rec al Roc, de Granollers, recollits en un llibre. Amb motiu dels 25 anys d’història d’aquesta entitat, aquest llibre mostra el resultat d’un intens treball de recerca oral i gràfica d’aquest quart de segle.

Tots hem estat alguna vegada a Montserrat, o, si més no, sabem què és, on és i quin aspecte té. I tots, alguna vegada, hem vist o hem sentit a parlar de l’Escolania de Montserrat, el cor de veus blanques que fa vida a la muntanya, vora el monestir, i canta durant la litúrgia. Tanmateix, sabem què és, realment, l’Escolania? Sabem què s’hi fa i sobre quins fonaments se sustenta? Coneixem les vides d’aquests infants? Sabem com és el seu dia a dia? “L’Escolania per dins i per fora” obre les portes d’aquest centre i en mostra tots els racons, matisos i detalls. L’Escolania és molt més que un cor, i durant els darrers anys ha experimentat una evolució sense precedents, flexibilitzant-se, obrint-se al món i creixent en valors i vivències. Endavant: passeu i descobriu-ho. Descobriu-la.

El roc, sabeu?, la pedra enorme que Sísif ha de carregar fins al cim d’una muntanya, però que quan arriba a dalt torna a caure i ell l’ha de tornar a buscar i carregar-la de nou, i vinga, amunt, que no ha estat res… Doncs no és res, aquest roc, no és res, aquest turment, al costat d’un altre. Hi ha una pedra que pesa més i que fa de més mal carregar, una pedra més grossa i més punyent que costa més d’arrossegar, que costa tant que Sísif es pot considerar afortunat. Que Sísif té sort, molta sort, de no haver de traginar l’absència d’algú que encara hi és. Quan algú hi és però no hi és, quan l’amor o el que sigui que s’hi assembla marxa per quedar-se, o quan marxa sense haver arribat mai, o quan arriba i no acaba de marxar, no hi ha pedra i no hi ha roc tan pesat per compensar-ho. No hi ha balança prou equilibrada per sospesar-ho. Només turment i pena, muntanya amunt, a la motxilla. A l’esquena.

La Sira té vint-i-cinc anys. Una vida per endavant. Casa, feina, parella, fent plans per casar-se. L’escenari ideal per ser feliç. Ella s’aferra a tot això per convèncer-se que està bé, però oblida una cosa: el cervell va per lliure. Després d’un daltabaix emocional i psicològic que la trencarà per la meitat, la Sira haurà de tornar a aprendre tot el que ja considerava que sabia. Haurà d’aprendre que fer el cor fort i creure’s indestructible no és su cient. Haurà d’aprendre a pensar menys i a sentir més. I serà aprenent, sobretot, que desaprendrà tot allò que descobrirà que ja no necessita.